Entre el maig de 1956 i l’abril de 1957, Sonny Rollins viu un dels períodes més intensos i transcendents de la seva carrera.
Amb només vint-i-cinc anys, ja és considerat un dels grans saxofonistes tenors de la nova generació del jazz.
El 24 de maig de 1956 entra als estudis de Rudy Van Gelder, a Hackensack, per enregistrar Tenor Madness.
L’acompanyen Red Garland, Paul Chambers i Philly Joe Jones, i en una de les peces hi participa també John Coltrane.
El tema que dona títol al disc conté un dels grans duels de tenors de la història del jazz modern.
Poques setmanes després, el 22 de juny, Rollins grava Saxophone Colossus, una obra fonamental del hard bop.
Tommy Flanagan, Doug Watkins i Max Roach completen el quartet d’una sessió extraordinària.
El disc conté peces que es convertiran en referències del seu repertori, com St. Thomas, Moritat i Blue 7.
En St. Thomas, Rollins demostra el seu extraordinari domini dels ritmes de calypso i de la improvisació temàtica.
Blue 7, per la seva banda, mostra una nova manera de construir els solos a partir de petits motius melòdics.
Però quatre dies després d’aquella sessió, el jazz pateix una de les seves grans tragèdies.
El 26 de juny, Clifford Brown i Richie Powell moren en un accident de carretera mentre es dirigien a una actuació.
Rollins, que formava part del quintet de Brown i Max Roach, no viatjava en aquell automòbil.
La mort de Brown transforma profundament la situació musical de Rollins i de Max Roach.
Durant els mesos següents, Rollins continua treballant amb Roach, però progressivament assumeix una major autonomia com a líder.
Rollins es troba així en plena expansió artística i treballa simultàniament amb músics i segells discogràfics diferents.
El març de 1957 viatja a Los Angeles per enregistrar Way Out West amb Ray Brown i Shelly Manne.
És una sessió especialment innovadora perquè Rollins prescindeix del piano i deixa el protagonisme harmònic en mans del saxo, el contrabaix i la bateria.
El resultat anticipa una de les característiques més personals de la seva carrera: la llibertat d’improvisar sense un instrument harmònic.
L’abril de 1957 torna a Hackensack per enregistrar Sonny Rollins, Vol. 2, amb J. J. Johnson, Horace Silver, Paul Chambers i Art Blakey, i amb Thelonious Monk en dues peces.
Així acaba aquest període de gairebé un any: Rollins ha passat de ser una peça essencial del quintet de Brown i Roach a convertir-se en una de les veus més originals, poderoses i independents del jazz modern.
